La dramatúrgia actual als Països Catalans i molt especialment a les Illes Balears recupera la memòria escamotejada o oblidada pels relats oficials. Els escenaris posen llum al passat ple de foscor. En parlem amb Eva Saumell i Francesc Foguet del CRAE (Centre de Recerca en Arts Escèniques). Presenta Jaume Comas, ponent de la Secció de Teatre

Arran de la publicació de Història, memòria i teatre a les Illes Balears. Perspectives del segle XXI (Lleonard Muntaner, editor) constatem un dels fenòmens més singulars de l’actual dramatúrgia de les Illes Balears, com és la recuperació d’una memòria escamotejada o oblidada pels relats oficials. La publicació d’aquest llibre posa de manifest l’auge insòlit d’obres i muntatges teatrals que, arreu dels PPCC, però sobretot a les Illes Balears, porten als escenaris un passat ple de foscor, que necessitava molta llum per poder-ne comprendre els topants.

Dins del Cicle Teatre dels PPCC tenim el goig de tornar a comptar amb la mirada sàvia de l’especialista en teatre català modern i contemporani Francesc Foguet i amb Eva Saumell, professora i dramaturga. El nostre propòsit és el de recuperar el to de normalitat que havíem perdut amb els estralls de la pandèmia i ho fem amb un dels cicles de la Secció de Teatre amb què ens proposàvem enllaçar les distintes realitats professionals, dramatúrgies i creacions en tot l’àmbit cultural del Països Catalans. Per tal d’establir ponts cal abans de tot conèixer-nos. Cal per tant confrontar els relats i les experiències i esbrinar en què coincidim i en què ens singularitzem. El repte sense dubte rau en el fet de compartir. Efectivament el mes de març del 2020 endegàvem un dels cicles entorn del teatre i concretament el que batejàvem “EL TEATRE DELS PAÏSOS CATALANS” amb la intenció simple i alhora ambiciosa de desplegar una mirada transversal actualitzada de la realitat escènica en l’àmbit cultural català. Som conscients encara, com llavors, que el tremp creatiu i la precarietat artística van de bracet; que no anem bé si la professionalitat i la vocació es divorcien; que modernitat i tradició estan abocades a entendre’s si volem un futur ben arrelat. Estem convençuts que la comercialització genera públics rendibles a curt termini però a la llarga els fa inconsistents i acrítics. Tenim plena confiança que continuaran apareixent aventures teatrals agosarades fruit de la combinació d’esforç, talent i compromís. Però també recelem de les condicions en què hauran de sobreviure, créixer i madurar els nous projectes escènics perquè en puguin fruir lliurement tots els públics catalans. Depèn de tots plegats si volem un teatre estàndard, reflexiu, divertit, implicat i proper. Formats, estils, temàtiques en definiran les opcions. Qüestions que exigeixen no sols debats oberts i sincers entre professionals, especialistes, artistes, responsables i usuaris, sinó decisions encertades, consensuades i pragmàtiques. La sessió d’avui ens encoratja i el bon exemple de dramaturgs i artistes de les Illes ens indica que encara hi som a temps de ser un país encara que de vegades no ho sembli.